| Promotor: | Ajuntament de Barcelona |
| Autor: | Manuel Ruisánchez |
| Equip i Col·laboradors: | Jordi Janué, Arq.; Tobías Gottschalk, Arq.; Raúl Fiestas, Arq.; BOMA (Estructures); Armengol Enginyers (Instal·lacions); Eulàlia Aran (Arq. Tècnica); Jordi Bernadó (Fotògraf) |
| Superfície i Pressupost: | 2.021m2 i 2.326.426,44€ |
| Altres dades d’interès: | Publicat a les revistes Architectura (Bucarest), PROYECTO BCN, Progettare Milano, QUADERNS, Quadern de ruta i Logbook Barcelona |
El projecte es genera a partir de la reflexió conjunta sobre el lloc i el programa funcional.
El solar forma part d’una illa de la trama de l’Eixample al Poblenou. La lògica d’edificació perimetral de l’illa suggereix completar-la amb l’edifici del parc de bombers, que s’estira fins a ocupar el front de la parcel·la. L’espai interior de l’illa queda lliure per a ser utilitzat com a pati de maniobres, actuant com a rèplica de la zona verda de dimensions similars situada al costat oposat del carrer. D’aquesta manera, l’edifici estableix una permeabilitat visual entre les dues meitats d’aquest buit urbà, a la vegada que defineix la façana de la pròpia illa.
L’estructura funcional de l’equipament determina dues grans àrees diferenciades: la de treball, en contacte necessari amb el sòl, i la de descans. L’edifici descomposa les dues àrees en un cos lineal a la planta superior que organitza la zona de descans i un conjunt de peces situades al seu abric, a la planta baixa, on es desenvolupa l’àrea de treball. La primera estableix l’esmentada continuïtat de l’edificació de l’illa. La disposició de les darreres fa possible la permeabilitat visual entre el carrer i el pati de maniobres, organitzat entorn de la torre de pràctiques que serveix de contrapunt a la resta de l’edificació.
L’estructura portant del cos superior –formada per pòrtics paral·lels que sustenten un marc perimetral de formigó armat– n’emfatitza l’autonomia formal respecte els volums a nivell del sòl, que poden ser llegits independentment: el cos prismàtic de la sala d’útils que defineix una “caixa vermella” per contenir els vehicles d’intervenció i el cos corbat d’accés i d’oficines que insinua l’accés rodat a l’espai interior. Una línia d’il·luminació recorre l’edifici longitudinalment sota el cos superior per tal de mantenir de nit una relació d’independència anàloga.
Les façanes del cos alt dins el marc de formigó es resolen amb els elements propis de la fusteria: lames orientables, reixes, persianes i panells de vidre retallats en panells d’obra vista esmaltada negra que contribueixen a destacar la planxa lacada vermella de la sala d’útils, que identifica així la funció de l’edifici.
